LA MORT NO EXISTEIX
(Extractes dels textos de la doctora suïssa ELISABETH KÜBLER-ROSS)
Després d'haver treballat amb moribunds durant molts anys i després d'haver descobert al costat d'ells allò que és essencial en la vida, ja que parlen dels seus penediments, dels seus disgustos, just abans de morir, quan sembla massa tard per a tot, vaig començar a reflexionar sobre el que és la mort.
Actualment, el 1977, ja disposem de centenars de testimonis semblants, redactats a Califòrnia, a Austràlia i a atres llocs. Tots tenen un denominador comú i és que les perones en qüestió abandonaren el seu cos físic amb tota consciència. Aquesta mort, del qual els científics ens volen convèncer, no existeix en realitat. La mort no és altra cosa que l'abandonament del físic, de la mateixa manera que la papallona deixa el seu capoll de seda. La mort és el pas a un nou estat de consciència, en el qual un contnua experimentant, veient, sentint, comprenent, rient i en el qual es té la possiblitat de continuar creixent. Lúnica cosa que perdem en aquesta transformació és el nostre cos físic, perquè ja no el necessitem. És com si s'aproximés la primavera i guardéssim el nostre abric d'hivern, sabent que ja està massa usat i que, sigui com sigui, ja no ens el tornarem a posar. La mort no és altra cosa.
Cap dels meus malalts que hagi viscut una experiència al llindar de la mort ha tingut, a contimuació, por de morir. Voldria subratllar-ho: ni un tan sols!
LA VIDA, LA MORT I LA VIDA DESPRÉS DE LA MORT
Hem anat reunint aquestes experiències a diversos països, a més a més de les recollides als Estats Units, Canada i Austràlia. La persona més jove tenia dos anys i la més gran, noranta-set. Disposem, doncs, d'experiènces del llindar de la mort de persones d'origens cultruals diferens, com per exemple esquimals, aborígens d'austràlia, hindus o pertanyents a diferents religions, com ara budistes, protestants, catòlics, jueus i també els que no pertànyen a cap, inclient en el grup els que es consideren agnòstics o ateus. ... Tot al llarg d'elles hem pogut provar que aquesta experiència del llindar de la mort no està limitada a un cert medi social i que no té res a veure amb una religió o amb una altra. Tampoc no té cap importància que vingui precedida per un assasssinat o un accident, per un suïdicid o per una mort lenta. Més la dmeitat dels casos de quepè disposem relaten les experiències després d'una mort apartent brutal, de manera que les persones no han tingut temps de preparar-se o d'esperar cap esdeveniment.
Despres d'haver reunit molts casos durant molts anys, podem dir que en totes aquestes experièncis hi ha certs fets que es poden considerar com un denomindador comú.
En el moment de la mort vivim la total separació del nostre vertiable jo immortal de la seva casa temporal: és a dir, del cos físic. Aquest jo immortal també es denomina ànima o entital. Si ens expressem simbòlicament, tal com ho fem amb les criatures, podríem comparar aqeust jo, que s'allibera del cos terrestre, amb la papallona que abandona el capoll de seda. Des del moment en què deixem el nostre cos físic ens adonem que ja no sentim pànic, ni por, ni pena. Ens percebem a nosaltres mateixos com una entita física integral. Sempre tenim consciència del lloc de la mort, tant si es tracta de l'habitació en què va discòrrer la nostra malaltia, del nostre propi dormitori on tinguérem l'infart o del lloc de l'accicdent d'automòbil o aeri. Reconeixem molt clarament les persones que formen part d'un equip de reanimació o d'un grup que inteta treure les restes d'un cos del cotxe accidentat. Estem capacitats per a contemplar tot això de sd'una distància de metres, sense que el nostres estat espiritual hi estigui veritablement implicat....
El cos que ocupem apssatgerament en aquest moment i que percebem com a tal no és el cos físic, sinó el cos eteri....
A més a més de l'absència de dolor i de la percepció d'integritat corporal, en un ocs simulat perfecte que podem denominar cos eteri, els homes adquireixen consciència que ningú no arriba a morir sol....
Els nens i els adults ens parlen de la presència de sers que els rodegens, els guien i els ajuden en el moment de la seva sortida del cos. Els nens petits els anomens, freqûentment, "companys de viatge". Les esglèsies els han donat el nom "d'àngels de la guarda", mentre que la majoria d'investigadors els diuen "guies espirituals". ... Sempre som rebuts per aquells que ens precediren en la mort, aquells que estimàrem en altre temps.
Després d'havernos vist acollits pels nostres pares i amics en el més enllà, pels nostres guies espirituals i àngels de la guarda, passem per una transició simbòlica que, molt sovint, es descriut com un túnel. Algunes vegades es viu com un riu, altres com un pòrtic, sempre segons els valors simbòlics respectius... El concepte de cel depèn, doncs, de factors culturals.
Després d'haver passat per una transició viusla molt bella -diguem una mena de túnel- ens aproximem a una deu lluminosa que molts dels nostres malalts han descrit i que jo he tingut la sort de conèixer. Vaig poder viure l'experiència més meravellosa i inoblidable, el que se'n diu la consciència còsmica. En presència d'aquesta llum, que la major part del siniciats de la nostra cultura occidental denominen Crist, Déu, Amor o, simplement, Llum, estem rodejats d'un amor total i incondiciona de comprensió i de compassió.
Aquesta llum té l'origen en la font de l'energia espiritual pura i no té res a veure amb l'energia física o psíquica. L'energia espiritual no pot ser creada ni manipulada per l'home. Existeix una esfera en què la negativitat és impossilble. Això també vol dir que en presència d'aquesta llum no podem tenir sentiments negatius, pe dolenta que hagi pogut ser la nostra vida i siguin quins siguin els nostres sentiments de culpa. Sota aquesta llum, que molts denominen Crist o Déu, també és impossible ser condemnat, ja que Ell és amor absolut i incondicional. En aquesta llum ens adonem d'allò que vàrem poder ser i de la vida que hauríem pogut portar....És ara quan hem de revisar, avaluar i jutjar cada pensament, cada paraula i cada acte de la nostra eistència i quan comprenem els seus efectes sobre el proïsme.
En presència de l'energia espiritual, no necessitem una forma física. Ens separem del eteri i tornem a prendre la forma que teníem abans de néixer sobre la terra, entre les nostres vides i la que tindrem a l'eternitat, quan ens unim a la Font -ñes a dir, a Déu- després d'haver portat a terme el nostre destí.
